Rafael Lechowski - 36500 Dias

Oh dios me estoy matando, bebiendo y fumando
engañando al tiempo para soñar despierto y morir soñando

Apenas veo el cielo con el humo de las fabricas
ni oigo a mi conciencia con el ruido de las máquinas
pero se lo que hay bajo esas gafas de sol en diciembre
problemas y una mujer que no se defiende
todavía no ha amanecido ni nada parecido
pero un ángel aguarda en la parada del bús para traer algo a su nido

Puedo creerme dios si escribo un nuevo verso
pero dime quien soy yo en proporción al universo
y así descendí de la nube en la que vivía
y aprendí que para mi la rutina no es monotonía

Vivo en un mundo en el que la libertad tiene precio
procura que tus palabras sean mejores que el silencio
y cuando mi alma esta negra y nada me alegra tía
no hay lágrima en mis ojos pero lloro todos los días

mi canto es de dolor como el de un pájaro enjaulado
apenas distingo el olor desde aquí al parque de al lado
era mas feliz cuando era un crío ignorante
ya, bueno como todos pero ya no todo es como antes

Sé que mi defecto es pasajero
pero también se que no vivir para siempre representa al mundo entero
y somos héroes de la clase obrera el villano es el tiempo
esclavo laboral al borde del aburrimiento

soy un alquimista mortal sin miedo a la muerte
escribo versos de oro cuando muera vendré a verte
desde el infierno terrenal hasta mi cielo subterráneo
planeo a ras del océano sin temor a hacerme daño

Mi musa es una brisa de humo gris
represento al mundo entero pero solo creo en mi

Poeta y dramaturgo, taciturno de la urbe
dibujando nubes de humo con los dos dedos en V

el sol se precipita sobre el horizonte
una nueva cita con mi musa y no se donde

educad a los niños para no castigar a los hombres
comprometido con el arte pobre diablo muerto de hambre
para ver el arco iris has de soportar la lluvia
y yo siempre torturandome para ver si algo me alivia
v gritame grita miel gritame vuelvo a mi cripta
el tic tac dicta.

www.flowklorikos.es/ d'aquí et pots descarregar aquest track de forma totalment legal.

Trainspotting

"Elige la vida, elige un empleo, elige una carrera, elige una familia, elige un televisor grande que te cagas, elige lavadoras, coches, equipos de compactdisc y abrelatas eléctricos. Elige la sal, colesterol bajo y seguros dentales, elige pagar hipotecas a interés fijo, elige un piso piloto, elige a tus amigos. Elige ropa deportiva y maletas a juego, elige pagar a plazos un traje de marca en una amplia gama de putos tejidos, elige el bricolaje y pregúntate quien coño eres los domingos por la mañana, elige sentarte en el sofá a ver tele-concursos que embotan la mente y aplastan el espíritu, mientras llenas tu boca de puta comida basura, elige pudrirte de viejo, cagandote y meandote encima, en un asilo miserable, siendo una carga para los niñatos egoistas y hechos polvo que has engendrado para reemplazarte, elige tu futuro, elige la vida. Pero ¿Porque iba yo a querer hacer algo así? Yo elegí no elegir la vida, yo elegi otra cosa. ¿Y las razones?, ¡no hay razones! ¿Quien necesita razones cuando tienes heroína?"

Cap aquí i cap allà

Ganes de sentir una col·lectivitat a un tren cap a Barcelona, d'amagar-me al meu món per uns moments amb un mai, de travessar aceres plenes d'estranys i creuar les mirades per un segon de les nostres vides, compartir plaers, veure edificis que els hi agreeixes una sombra a l'estiu i et refugien del vent a l'hivern. Anar a un bar a comentar ancedotes amb coleges de tota la vida, acabar abraçant les faroles dels carrers, donant salts d'ignocencia i rient com si s'acabes el món. Tot contrastat entre llums subliminals de carrers que guarden històries i records, d'una memoria historica d'un dia a dia, de gent normal, desconeguts que mai formarant part de la meva o la teva vida. Pujar a un pis vell, mal il·luminat amb mobles antics i mal combinats, que els hi agafes l'empatia amb el temps i amb tot el que has viscut allà. Un sofà dur on moltes vegades he dormit i una tele que comptades vegades es veu amb color. Baixar a respirar l'esencia de l'asfalt mentres traveses passos de zebra, amb la música posada, per anar a pillar un keebap al costat de casa. On res és el que semble i tot queda sote una mirada d'admiració. I LOVE BCN

fotos extretes de www.fotolog.com/barcelona

Reflexions

Avegades et posses a pensar sobre coses, sobre la vida, sobre tu mateix, sobre el que aries de fer segons els teus principis, i et dones compte que per molt que pensis que ets diferent, no ho ets. Tots ens regim sobre un mateix esquema, marcat per la societat. Que si em de tenir una feina, una familia, una casa... No as pensat mai en intentar tenir una vida fora daquest bloc? Jo crec que el primer pas per escapar és questionar-se les coses que fas, preguntat-ho, encara que acavis fent-les o no. Per exemple donar bona imatge, per que as de semblar simpatic devant de una persona en la qual no tens cap interes? o una persona que no as vist en la teva vida. Preguntet per les parelles, per la vida familar. Ara la gent viu tota a casa seva, familes de 1, 2, 3, 4 o 5 persones, tant dolent seria viure en comunitat? Per un extrem tenim les families de 5 fills on la mare es la unica que neteja, o families de dos persones (mare i fill per exemple) que viuen en una casa enorme, i per laltre tenim una fabrica avandonada on un grup de persones s'han posat a viure, reaprofitant el lloc, compartint esfors, sous i convivencia.
Qui són els que escapen al monopoli? són els yonkis i els bagavuns. Ells no tenen un estatus que mantenir, ni una feina, ni una familia, ni preocupassions... viuen lliures. I no estan tan apartats, per exemple si existeix un Deu, segur que el moment en que n'estas més aprop és despres de una dosis.

Un principi seria trobar una alre forma de fer les coses, sortir de festa, que es fa? beure, i quan més beus més bé se suposa que t'ho passes. Jo estic segur que hi han d'aver altres formes, el problema és que no les se.

Seguirem buscant.

El colega que sempre ha estat allà

No tinc formes, i no em sento culpable ni tampoc menys persona. Quan fan algo per mi no sé agreir-ho com és degut, ni moltes vegades demostrar el meu afecte en vers persones o conceptes que són molt més que un simple rostre o una paraula que semble buida de significat. Avui vull donar gràcies en Quim, perquè és el colega que sempre ha estat allà. Si mai he sigut un cabrón, ho sento. Hem compartit rallazos, converses kilometriques o nits de festa. Els dos ens hem menjat una rutina i diumenges depressius. També has aguantat un marde de les meves paranoies i les parodies d'una rutina que moltes vegades em crema i m'irrita. Som diferents però tenim un odi col·lectiu, empatia i moments per recordar. Suposu que podria ser un escrit bastant més profunt recordant moments que mai quedaran escrits però tu ja els deus recordar.